Ací comence la historia dels meus pensamente!

Espere al/la que ho lligsque no s'aborrisque massa.


Després d'uns quants dies sense sabe ven bé com començr el dia, vaig decidir que seria el últim, però allò no va ser suficient perque aquell dia hem sentía feliç i a la vegada tenía un sentiment de, de... No sabria dir-ho cert la veritat sols volia llevar-me d'aquell món de pes, d'angoixes i de pensaments estupits.
NO PODIA!
Hem mirava i deia on vas? I seguidament els ull se'm plenaven de llagrimes que volin sortir i continuava miran't el meu reflexe però explotava, m'ha genollava al terra hem posava ls mans a la cara i sempre repetia les mateixes paraules, un perquè darrere d'un altre... Sense obtindre resposta, sempre igual pensava...
El roí o el bó de tot allò era qe ningú se n'adonava, i si algú o feia jo ho negava i canvi de tema, quin remei no?
Moltes vegades hem sentia tan ofegada que necessitava que els meus ull tragueren les seues llàgrimes i fins i tot sense motiu, o amb el mínim que he succeia, bó i roïn.
VULL SORTIR DEL MÓN QUE NINGÚ COMPREN!


P.D: Anna ja m'he fet blog :)